Monistrol de Montserrat – sant Benet (pel camí de l’ Àngel) – Monestir de Montserrat (pels Degotalls) – camí de la santa Cova – Monistrol (pel camí de l’Aigua)

Caminants:  Toni Bach, Miquel Colomer, Lluís Busquets i Joan Cortadellas

Sortida de cinc  hores  i un recorregut d’uns 12,3 kms.

Dies enrere, en Joan, fruit d’una revelació – o potser d’un somni -, ens va proposar d’anar aquest dimecres a caminar per  Montserrat, amb dinar a can Ibars ( sic) de Monistrol, i amb una sorpresa final.
Ah, prou, li vam respondre, per bé que ell comptava que no voldríem anar tan lluny i molt menys quedar-nos-hi a dinar ( sempre tenim compromisos amb l’Acuga, els dimecres a la tarda). Però avui els astres estan alineats i a tots ens va bé. I, pel que fa a la sorpresa, vaticinem que potser vindrà la Roser, o la Cris, o que tornarà a ser avi. Ni una cosa, ni l’altra ni l’última, però no avancem esdeveniments que encara no toca…
A un quart de nou ja tenim el cotxe aparcat a Monistrol, prop del pont que travessa el Llobregat i del restaurant on anirem a dinar. Ens encaminem, amb un fred que pela, cap a les escoles, on comença el savi camí de l’Àngel, que ens mena al monestir femení de sant Benet.
El sender té totes les virtuts: assolellat, amb bones vistes, amb llargues llaçades que  permeten guanyar alçària sense ni adonar-se’n.   Amb menys d’una hora ens hi plantem i ens fa xera visitar-ne l’església. N’està sortint la Carme, l’abadessa, amb una mirada que desprèn pau i serenor per totes bandes. Tinc la sensació que la petició li agrada. La capella és neta, acurada, lluminosa, impecable, amb unes ceràmiques precioses que la decoren. Convida al recolliment i a la pau d ‘esperit… però hi romanem el temps just per contemplar-la.

Ara anem a esmorzar per aquells defores, abans d’acabar l’ascensió al monestir de Montserrat pel camí dels Degotalls. Hi haurem d’esmerçar tres quarts d’hora.
Quan hi arribem, s’acaba  la solitud  sobtadament: gent, gent i més gent. Cotxes, cotxes, autobusos i autobusos. Multiplicitat de llengües.  Parades de mel, mató, formatges i derivats. Massificació. Res que  no sapiguem. A més a més,  dissabte és la festa i se’n noten els preparatius pertot arreu.
Decidim d’anar a fer una visita a la basílica  ( demanaré a la Moreneta que plogui!), però estan acabant la missa i ho hem de deixar per un altre dia, si volem ser a dinar a Monistrol a l’hora convinguda. A la vida no es pot pas tenir tot.
Cap avall, doncs. Fem un tros del camí de la santa Cova fins a enllaçar amb el de l’Aigua, que baixa dret com un canó d’escopeta. Ens ajuden nombrosos i sòlids escalons. Sort que és de baixada!
Entrem al restaurant de can Ibars amb puntualitat britànica i hi fem un menú decent a un preu enraonat.
I ara sí que arriba la sorpresa: el cambrer ens porta un GPS, el d’en Joan, que li va caure la setmana passada, quan va venir-hi a dinar amb el grup de BTT ( amb bateria). Ens mirem estupefactes. On és la sorpresa? Quantes vegades l’ha perduda, aquesta màquina o qualsevol altre artefacte? És la cosa més normal del món en el seu cas!
Ara ho entenem tot: per què ens ha proposat venir a Montserrat, per què  hem dinat a can Ibars, per què s’ha ofert a portar el cotxe… però sorpresa, sorpresa, no! Cap! Un bon tip de riure, una altra per explicar, una excursió fantàstica, i una companyonia més sòlida que mai. I això no té preu. Què més volem?

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

PELS ENCONTORNS DE VILALLONGA DE TER I LA ROCA

Sortida de tres  hores  i quart i un recorregut d’uns 8,7 kms.

Caminants:  Toni Bach, Miquel Colomer, Lluís Busquets

Els isards, quan als cims bufa el torb o neva o pinten bastos, tiren avall, cap al refugi de les avetoses, on la vida és més enraonada.
Nosaltres fem igual. Anem acomplint anys i de tant en tant preparem unes  excursions més assenyades i sàvies, més pròpies de la nostra edat, amb menys quilometratge i desnivell.
Avui, altra vegada només som tres, però, fidels als bons costums, a les set ja estem pujant en direcció a Vilallonga de Ter, punt d’inici d’una excursió que va penjar dies enrere en Jordi Freixa, bon coneixedor del territori. Cap dels tres no l’ha feta i ens serà del tot imprescindible el GPS.
Sortim de la plaça de l’Ajuntament de Vilallonga en direcció a la immensa pairalia de ca l’Huguet. A partir d’aquí un bonic i fressat camí ens mena cap a ca l’Huguet Vell, on sabem que hi ha l’ermita del Roser. No la veiem enlloc i suposem que deu ser inclosa dins la immensa edificació. Error! Quan, després d’un quart de camí, tenim una bona perspectiva de l’indret, veiem la capella a un cop de roc de la masia, just a sobre. Què hi farem! Hi tornarem un altre dia i no en passarem pas de llarg.
Continuem cap a la bauma de la Bruixa de la Malavella. Hi ha un plafó amb la llegenda que dona nom al lloc. Res de nou sota el sol. Una vegada més a una pobra ( i segurament sàvia) vella se li donen totes les culpes de les maltempsades de força quilòmetres a la rodona. Se li diu bruixa… i fot-li que és de Reus. Quanta injustícia que es va fer a milers de dones que l’única culpa que tenien era de ser velles, soles, indefenses,  i més espavilades que molts homes. I, sobretot,  de viure en una societat radicalitzada per la religió.
Ens aturem un moment al ben situat mirador de les Costes per tot seguit baixar cap al Clot de  Vallvigil per la font de Ferro.

Travessem la carretera de Setcases  i pugem a la Roca. Qui ha vist el poble i qui el veu! Fa 50 anys hi havia quatre cases velles, amb un carrer ple de cagarades de vaca. Avui totes les cases són restaurades, amb molt bon gust, i en bona part fan la funció de turisme rural. És un poble bell, situat a redós d’una roca espectacular, amb una immensa panoràmica. La Roca.
Ja només ens queda tornar a Vilallonga per l’agradable camí de la Molsa ( o de les Eugues) i la font Negra i la Blanca. Ideal per recuperar forces i fer petar la xerrada.
Anem més que bé de temps, de manera que, quan arribem al cotxe, ho aprofitem per fer el vermut a can Pastoret, abans de tornar a Olot, on aparquem cap a migdia. Dinar frugal i cap a la VIII Tarda de Poesia, enguany dedicada a Joan Salvat Papasseit. 

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

LES FOGOSES (Els Hostalets d’en Bas)

Caminants:  Toni Bach, Miquel Colomer, Lluís Busquets

Sortida de dues  hores  i quart i un recorregut d’uns 6 kms.

Avui és d’aquells dies que tens la sensació que hom vol posar en un recipient més líquid del que hi cap. És dimecres i tots tres tenim excursió matinal dels Marmitons. És dimecres i l’Acuga ens ha organitzat una anada de tarda a Barcelona a visitar el Museu Miró i a quarts de nou del vespre a veure l’espectacle Alegria del Circ du Soleil. Arribarem a Olot que ja serà dijous. Segur.
Comencem pel començament. En Toni em ve a buscar a l’hora de sempre, abans de les set, i ens agrupem amb en Lluís a l’aparcament de l’Aubert dels Hostalets d’en Bas a un quart de vuit acabat de tocar.
Entre dues dues llums, per camí conegut, ens dirigim cap a les Fogoses, racó preciós a la riba de la riera de la Faja. Hi arribem de clar. Amb les últimes pluges l’indret ha acumulat la humitat que hi és característica. Ja era hora!
La concurrència estival a l’indret ha marcat múltiples corriols entre una gorga i  altra, riu amunt, cosa que fa que l’itinerari sigui poc clar, penjat  i perdedor. Per acabar-ho d’adobar els camins relliscosos han convertit el terreny en un autèntic rompeculs, de manera que decidim pujar pel dret a buscar el camí gros, ample i savi, que mena dels Bertrans al camí Ral, i que hem resseguit en altres ocasions. És allò del més val boig conegut…

En poca estona hi som i ara, amb pas segur,  ens arribem al cim del Salt de l’Olla, i tot seguit, amb pas alegre,  tornem pel camí Ral fins a la casa de turisme rural de l’Esquirol, primer, i després a l’Aubert, on tenim el cotxe. Acaben de tocar les deu. Qui s’aixeca aviat, va per feina.
Val a dir que els encontorns dels Hostalets i tota la vall estan preciosos. El contrast de tots els colors del verd amb el groc brillant i net de la colza ens enamora. És una meravella que extasia.  La manca d’aigua fa que el pagès canviï progressivament  el conreu de la vall: el blat de moro, avui,  gairebé és  inexistent i ha donat pas al cultiu de cereals de secà amb un canvi de colors extraordinari. El verd monòton ha passat cap a una simfonia de verds i de  grocs captivadors. Un altre paisatge.  Tot es transforma, àdhuc  l’agricultura. Els romans deien o tempora o mores, i els padrins, on anirem a parar.  I així, anar tirant, que la vida són quatre dies, i tots amb sol..
I la Fundació Miró i el Circ de Soleil? Ah, sí, inoblidables, però ara i aquí no toca. 

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Seguiu el track del wikilog, que el nostre no és correcta per seguir-lo

PER LES VORES DEL BORRÓ

Caminants:   Toni Bach,  Miquel Colomer, Joan Cortadellas i Lluís Busquets

Sortida de quatre  hores  i quart i un recorregut d’uns 10,8 kms.

Necessitaríem set vides per fer tots els camins de la Garrotxa i de les comarques veïnes i només en tenim una. L’aprofitem tant com podem, però ens quedarà molta feina per fer, oimés ara que tenim  GPS, que ens ho facilita  més i que ens n’ofereix una infinitat.
Amb les primeres llums del dia deixem el cotxe en una raconada de la pista de can Bosc, a la zona de Sales de Llierca. Tenim a tocar la restaurada casa de can Servosa, per on tornarem.
Ara anem a travessar el Borró per la mateixa pista de can Bosc, que deixem a la poca estona d’estar a la banda esquerra d’aquest afluent del Fluvià que avui baixa ben sec. Tanmateix, més valdria no refiar-se’n, perquè quan fem una anada i tornada a visitar unes gorgues, voregem uns immensos blocs de pedra que les rierades arrosseguen aigües avall.
De fa una estona seguim un camí d’Itinerànnia que deduïm que ens menaria a Lliurona i més enllà, però no és pas el nostre objectiu d´avui. Cal remarcar que seguim un sender ample, ben estassat, bonic, de bona petja, amb perfum garrotxí. L’humil romaní del caminet ens obsequia amb una florida esplendorosa que ens recorda l’esclatant renéixer de la vida de cada abril.
Aprofitem per fer un puja i baixa a la Bauma i a la gatera de can Rata, fem beguda sense pressa i continuem amunt amb pas savi.

No trigarem, però , a abandonar el camí principal i assenyalat, per seguir-ne un altre de ben fitat que es convertirà en un rost corriol, recte com un ciri, amb cadenetes de suport, que ens deixarà a la llera del Borró, el qual travessem  més avall de la bonica raconada de l’Estadi, per seguir el conegut camí de Ballús ( fem una breu aturada a retratar-ne la font i les ruïnes de la casa) fins a can Servosa, on hem deixat el vehicle.  Deduïm que hem trobat uns camins tan ben arranjats, perquè hi ha passat últimament alguna de les abundants marxes que organitzen els pobles de la comarca. Ho demanarem.
Tot just és migdia i aprofitem per anar a fer un vermut al bar que té la millor vista de la cinglera de Castellfollit. El temps és tan amorós que ens quedem en una taula de fora a prendre el sol. La primavera entra amb tota la força, sobretot ara que amb les últimes pluges els boscos i camps són tendres. I els pantans? Pràcticament buits. No es pot tenir tot. De moment. 

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

LES TRES CREUS ( Serrat de les Medes)

Components de la sortida:   Miquel Colomer, Joan Cortadellas,  Toni Bach, i  Lluís Busquets

Sortida de quatre  hores  i quart i un recorregut d’uns 11,8 kms.

En tenim un de la colla que no ha estat mai al Salvador de puig Alder i havíem organitzat l’excursió a l’entorn d’aquesta ermita-castell, tan significativa en la història de la Vall d’Hostoles.
Un imprevist d’última hora, però, li impedeix de venir i, experimentats caminaires com som, en un tres i no res engiponem una altra sortida a l’entorn de Cogolls.
Aparquem el cotxe davant del cementiri, que ens dona la benvinguda amb l’epitafi sobre la porta d’avui jo, demà tu. Per plantar-se a fugir cap a enfilar el Camí dels Morts, topònim per acabar de fer el duro, sota el guiatge segur d’en Lluís, que ha corregut aquests verals pel dret i pel revés.
En menys d’una hora arribem al caire del Serrat de les Medes, que seguim per sender força planer fins a les Tres Creus, on aprofitem per fer un mos tot contemplant una esplèndida vista de la Vall d’Hostoles, que abraça des de les Planes fins  a Amer, amb el ben restaurat castell d ‘Hostoles davant per davant,  i amb l ‘amfiteatre estimat del Far, coll de Malla, coll de Condreu, la Salut,  coll d’Uria i el Puigsacalm al fons. Bon tros de la Baixa Garrotxa meridional.

Ben peixats, decidim baixar per un camí que només coneix en Lluís,  que passa per Plabuscàs i pel magnífic salt dels Murris, amb menys aigua de la que pertocaria, i que finalment  ens mena a sant Grau – sant Pelegrí.
Ara toca triar si tornem a Cogolls, on hem deixat el cotxe d’en Lluís o ens acabem d’arribar a la Nespleda, on a primera hora del matí hi hem aparcat el vehicle que ens ha baixat d’Olot. Optem per aquesta segona opció,  encara que en Lluís haurà d’anar al vespre a recuperar el seu cotxe.
En una hora grassa arribem a la Nespleda, un cop travessades les serres del Castell d’Hostoles i de Monticalvari, on en Lluís ens obsequia amb un bon vermut. Moltes gràcies, una vegada més. 

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

SANT PRIVAT – EL SALT DEL SALLENT – PUIGSACALM – EL TOSSELL – BRACONS

Caminants: Lluís Busquets i Joan Cortadellas

Sortida de cinc  hores  i un recorregut d’uns 11,3 kms.

Avui, de nou, la colla ha quedat reduïda a la mínima expressió: un perquè és de viatge, a un altre li fa mal el peu, un tercer s’està recuperant d’un postoperatori… de manera que n’hem quedat dos, ben eixerits i disposats a fer un bon desnivell i a estrenar camí. La idea inicial era voltar pels encontorns del salt del Sallent, però finalment sorgeix una proposta més agosarada: deixar un cotxe a Sant Privat i un altre al coll de Bracons. Només cal decidir el sentit de la marxa, de pujada o de baixada; d’entrada en Lluís insinua de baixada, però en proposar-li de pujada, li sembla bé i així ho fixem. Crec que ho hem encertat, atès que hi ha alguns trams molt enfangats i relliscosos, i ha estat millor ascendir-los.

El dissabte va fer una bona, i necessària, ploguda, que als cims va ser neu,  a partir dels 1.200 metres. Com que decidim pujar pel que es coneix per quilòmetre vertical (marcat amb VK), també conegut per la canal de les Eugues, dret i recte com un canó d’escopeta, comporta que en alguns trams fem un pas endavant i dos enrere. Però no hi ha com estimar la muntanya i caminar dos amics, disposats a fruir-la, amb fang, neu, desnivell o com sigui.

Un cop feta una bona aturada al Puigsacalm, decidim retornar pel Tossell. A mig camí ens  trobem amb tres caminants, diríem que un xic més grans que nosaltres, que també venen de Sant Privat, però per un camí totalment desconegut per nosaltres dos, el de la Cresta del Gall i el Pla del Bosc. Ja ens hem dit amb en Lluís que la propera pujada al Puigsacalm la farem per aquest itinerari. Està clar que, per més que caminem, mai no ens acabarem els múltiples i inexhauribles camins que ens amaga la muntanya.

Hem acabat l’excursió amb molt bones sensacions, i en Lluís una mica més preparat per a la propera travessa  al Perú.

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

MARTANYÀ

Caminants: Toni Bach, Xevi Vergés, Joan Cortadellas, Lluís Busquets i Miquel Colomer

Sortida de quatre hores  i mitja i un recorregut d’uns 7 kms.

Com que des de l’1 de març fins al 15 de desembre no es pot transitar sense autorització per la pista de Sadernes fins a la Vall de Riu, avui hem decidit d’anar al Martanyà.  Sí, és clar,  hem hagut de passar, com a socis del CEO, a buscar-ne l’autorització; si no ens exposàvem a una sanció de les que te’n recordes.
Sabeu quanta gent hem trobat en tot el matí? Ningú
Sabeu quantes places d’aparcament hi havia ocupades a les dotze del migdia a la pista de Sant Aniol? Una ínfima part.
Voleu dir que prohibir-ne el pas durant deu mesos i mig és la millor solució? Per què no es tanca l’accés, quan les places d’aparcament són plenes? Penseu que en el temps de la IA seria molt difícil i costós organitzar-ho amb un bon funcionament? Potser tothom en restaria més content…
Abans de les 8 aparquem el cotxe a la castanyeda de can Gustí,  a cinc minuts de la casa, per tal de no molestar-ne els masovers ni els possibles turistes del Bosquet. Tothom content.
Baixem cap al majestuós roure centenari, que ens perviurà uns quants segles, i en el sentit de les busques del rellotge enfilem cap al Martanyà  pel passant de la Guilla.
Pugem amb pas savi, tot comentant entre moltes altres coses els nomenaments del nou bisbe de Girona i del president de la conferència episcopal espanyola. El contrast entre un futur esperançat i la reculada cap a  la dreta de la dreta. Les societats gironina i espanyola s’assemblen com un ou i una castanya, i l’església n’és un reflex més. Algú sap cap on va l’Església? El que sí sabem és que en gairebé tot va tard, molt tard.

Amb quasi tota la pujada feta, ens aturem a esmorzar i a contemplar un paisatge enlluernador: Baumes d’Uja, sant Marc i puig de les Bruixes; camp del Roc, Morató, puig sa Noguera, cingles del Brull i puig de les Canals; Canigó empolsinat, mas el Subirà, sant Bernabé, Principi… i l’indiscutible cap de colla, el majestuós Bassegoda, amb el sol que hi toca de ple. Voleu millor esmorzador?
Espitregada final i arribem al bell cim del Martanyà, on uns garrotxins que estimen les muntanyes han clavat un piolet d’acer inoxidable, amb la data gravada de finals del 2023. També,  dins una capseta metàl·lica que la protegeix de la pluja, hi han posat una llibreta, on cada colla escriu -o no- el que més li plau. Hi trobem una abraçada virtual, als Marmitons, dels amics de la Bisbal. Gràcies Xevi i Nuri. Nosaltres hi escrivim un poema de Salvador Espriu , A vegades és necessari i forçós, tot desitjant que els nostres fills i nets puguin viure la vida en pau, llibertat i moments de felicitat. És demanar massa?
Fem la baixada pel coll de les Motxilles i el trepitjat i rost camí de sobre el Tumany. Ràpid i recte com un ciri. A les dotze ja som al cotxe i a la una a Olot. Missió acomplerta. 

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

ROCACORBA ( des de Biert)

Caminants: Jesús Busquets,  Ramon Fort, Toni Bach, Xevi Vergés, Joan Cortadellas, Lluís Busquets i Miquel Colomer.

Sortida de quatre  hores  i mitja i un recorregut d’uns 9,4 kms.

Fa dies que en Lluís ens havia proposat d’anar a fer una excursió per la  banda de Canet d’Adri i Rocacorba, on el seu germà, en Jesús, amb una colla de companys de Sant Gregori i encontorns, estassen camins de tota la vida. Bona i poc agraïda feina. Sort hi ha de la gent que estima i té cura de la muntanya, tot mantenint nets de bardisses senders antany molt trepitjats.
Quedem que ens trobarem a Biert, i que ell hi pujarà per Canet d’Adri i nosaltres per Banyoles, Pujarnol i el coll de can Gelada. A les 8 ja estem tots reunits a punt per començar una inèdita sortida, que mena en Jesús, bon coneixedor del territori.
Ascendim per un marcat sender, freqüentat per excursionistes i molt transitat ( i erosionat) per BTT. Tothom té dret a gaudir de la muntanya,  només faltaria, però el problema sorgeix quan les activitats es massifiquen i la natura ho pateix. Algú  haurà d’estudiar a fons i urgentment com podem gaudir tots plegats de manera respectuosa de l’entorn, i fer propostes d ‘actuació raonables, assenyades, plausibles,  que satisfacin quanta més gent millor. Feina no pas gens fàcil,  però tirar pel dret i  prohibir-ho tot no és pas una bona solució. Tanmateix massa sovint això és el que passa; és el més fàcil.
Arribem en una hora llarga al Pla de Martís i pel camí dels Morts ens acostem fins a la base de Rocacorba, on ens hidratem i fem una queixalada, embadalits per la preciosa panoràmica que abraça des de Canigó fins a Cap de Begur. Muntanyes, planes  i viles, visitades i estimades al llarg de tota una vida. Fem una breu visita als afores del santuari i al mirador, i cap avall que fa baixada.

El descens  és ràpid i abans de la una ja tornem a ser als cotxes. Anem bé de temps i aprofitem per arribar-nos al minúscul nucli de Biert, que tenim a un tir de pedra.
Sant Martí de Biert  pertany al municipi de Canet d’Adri i consta del temple i d’una edificació annexa que devia ser la rectoria. Ja es té constància de l’ existència de l’església des del segle X, però ha estat tan retocada i remenada que, segons el nostre modest parer, ha perdut tota la gràcia arquitectònica que podia haver tingut en temps  reculats. No hi sabem veure elements del romànic per enlloc i el seu estat de conservació és molt millorable.
Suposem que alguna parella jove deu habitar la rectoria perquè,  si  bé no veiem enlloc cap persona ni rastres d ‘aviram, hi ha un modest cobert amb una respectable quantitat de joguines per a mainades de pocs anys.  Podem suposar que uns deuen ser a treballar i els altres a l’escola. Aneu a saber. I res més  per avui.
De ben segur que el dia que tornem a baixar per aquests verals podrem comptar amb el savi guiatge d’en Jesús, que s’ha preocupat en tot moment perquè tot anés bé.  I hi ha anat. I els camins no els hi acabarem pas. Gràcies!

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

SANT FELIU DE PALLEROLS – COLLET DE LES COMES – CASTELL D’HOSTOLES – GORG DE LA MOLA – SANT FELIU

Caminants: Toni Bach, Lluís Busquets, Xevi Vergés i Joan Cortadellas

Sortida de cinc  hores  i un recorregut d’uns 11,7 kms.

Avui tornem a caminar per la zona sud de la comarca, amb el privilegi de tenir en Lluís al grup, que és de Sant Feliu, hi habita, i ens té preparada una ruta, de la qual, en acabar,  manifestarem l’excel·lència.

Estem tan habituats a quedar a quarts de set que no parem compte al comentari d’en Lluís (previ en el whatsapp), on expressa que no l’esperem abans de dos quarts de vuit; doncs ja ens teniu als tres que venim d’Olot esperant 15’ al cotxe, perquè es facin les 7:30 convingudes.

Un cop superat el malentès, ens disposem a començar la caminada a partir del camp de futbol, que sobrepassem i, de seguida, enfilem un camí, de bones lloses, que platxeriosament ens anirà pujant  uns 200 metres. El sol ja ha sortit, el dia, de nou, apunta a ser esplèndid (ja ens agradaria veure nuvolades, llamps, trons i… pluja) i en gaudim  tota l’excursió.

Anem identificant diversos punts del territori que en Xevi ha passat en certs trams  amb bicicleta, però que, en general, en desconeixem els múltiples camins que ens ha preparats en Lluís; al final enllacem amb el sender que va de Sant Salvador al Castell d’Hostoles i ara sí que ens és un camí conegut.

Hem de dir que l’accés al castell d’Hostoles  no és apte per a tots el públics: un petit cordill ens ajuda a pujar per la roca i superar un mal pas. Curiosament un dels quatre és la primera vegada que hi puja i és la primera vegada que veu els cartells informatius que ens comuniquen que a principis del s. XI ja apareixen els primers documents sobre el castell, del qual destaca la figura de Guillem de Galceran. Durant la guerra dels Remences el rei Joan el donà a Francesc de Verntallat i per uns anys es convertiria en la seu principal del recentment creat vescomtat d’Hostoles. 

Després de baixar al riu Brugent i veure alguna de les seves gorgues, arribem de nou a Sant Feliu, satisfets d’haver passat, de nou, un matí amb companyonia i bon humor.  

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta

DE COLL DE CANES A LA PLANA (de Riudaura)

Participants:  Toni Bach, Pere Guitart, Miquel Colomer, Xevi Vergés, Josep Rius,  Joan Cortadellas, Lluís Busquets, Francesc Espuña, Lluís  Guillaumes

Sortida de tres  hores  i un recorregut d’uns 7 kms.
Fa molts anys que celebrem el dimecres Jarder a cal Governador, a la casa que gentilment ens cedeix en Toni. Avui som 9 de colla disposats a mantenir la tradició amb dents i ungles.
Abans de gaudir del dinar, però, ens hem de guanyar el jornal, amb una excursió agradable, que enguany anirà de coll de Canes a la Plana de Riudaura.
A les 8 anem a la Plana a deixar els dos cotxes  que ens han de servir de suport, quan arribem a Riudaura. Amb dos mes enfilem cap a cal Governador ,  on fa més d’una hora que en Toni està posant els fonaments de la intendència.
En poca estona i força revolts arribem a coll de Canes. Hi ha aparcada una immensa llevaneu, que sembla que ens acolloni. Fa un dia radiant, d’atzur, sense ni un núvol per fer bonic,  al  Pirineu no hi ha ni una trista congesta, les previsions meteorològiques són de dies primaverals… Potser la monstruosa màquina està en venda? O tal volta creuen que en quatre dies caurà un metre de neu? Déu los faça bons!
Avui en Pere, fill de Riudaura, ens ha preparat una travessa que només coneix ell, cosa gens fàcil quan es va amb persones que fa més de 40 anys que trepitgen setmanalment tots els racons de la Garrotxa. Durant un quants dissabtes ha anat a estassar i a marcar el camí. Una feinada titànica, sobretot en alguns punts en què les bardisses eren força més altes que un home de nou pams. Ha recuperat ell sol un vell i bell camí. Gràcies, Pere!
Tota la baixada és pel bac i hi fa força fresca, per bé que gaudim d’ uns dies que semblen més del mes d’abril que del febrer. Si hi hagués saó i els pantans romanguessin plens, no hi hauria pas res a dir, però amb la sequera que patim la situació és més que preocupant. Hauríem de trepitjar fang i no en trobem enlloc.
En poca estona arribem a la font del Freixe, que raja amb prou dignitat. En Pere ha dedicat hores i esforços a treure la  terra de l’obi i a adencentar l’entorn, de manera que el conjunt fa un goig que enamora. Es mereix una aturada d’un quart gras.

Continuem fageda avall i seguim corriols i trossos de pistes fins a arribar a la recentment restaurada  casa del Bac d ‘Avant. Ens hi parem a fer un mossec.  Els teulats, les bigues i les parets denoten una restauració profunda de fa pocs anys, però la proliferació de bardisses i la deixadesa de l’entorn revelen que és poc, o gens, freqüentada. Llàstima,  perquè tant l’edifici com el paisatge que s’hi albira valen la pena.
Continuem fins a l’espectacular pairalia de la Plana, a un tir de pedra d’on hem deixat els cotxes a punta de dia. Un va directe a cal governador i l’altre, a  coll de Canes a recollir el que hi hem deixat a la pujada.
Ara sí que ens hem guanyat un dinar pantagruèlic de dimecres Jarder: amanida i confitat i bacallà amb tomata refrescants; greixons i embotit d’Olot com pertoca, fesols amb botifarra de perol abundosa, carn de perol exquisida, graellada de pollastre, galta de porc, llonganisseta, costelles de xai per cantar-hi els àngels, i postres exquisides ( coca de can Carbasseres, del forn Jaume, de ca l’Huix, tortell de Cropic’s…). I tot plegat regat amb vins i caves de la terra de primera qualitat. Per rebentar! Per tornar- hi l’any vinent, si la generositat i la gentilesa d’en Toni ho creuen convenient.  Si de cas, apunteu-vos- ho a l’agenda.
Gràcies, Toni, gràcies, Pere, i gràcies a tots plegats per compartir un any més una diada tan magnífica. No hem resolt els grans problemes del món,  però ens ho hem passat extraordinàriament bé.  Persistirem.

Mapa de la ruta:

Perfil de la sortida:

Dades de la ruta:

Track de la ruta